El nostre cos, la nostra decisió: Arran davant la política ultraconservadora del govern espanyol

cartellDRETCOS-BCN

Parlar de sistema patriarcal és parlar de capitalisme. Perquè sense l’existència d’un, l’altre desapareix. Parlem de la divisió social jeràrquica entre dones i homes, de la divisió sexual del treball, de la discriminació i mancança de drets, del desmantellament dels escassos serveis públics i privatització dels serveis socials. De la feminització de la pobresa, del control de la presa de decisions personals en funció dels interessos del model soci-polític establert, de la divisió entre àmbit públic i privat, del control de la sexualitat, d’opressió, etc.

Parlem d’un sistema que lluny de disminuir aquestes desigualtats les va consolidant. Parlar de sistema patriarcal implica parlar d’una política convencional que no té en compte els nostres drets, on no som considerades com subjectes polítics de ple dret.

En un moment en què el sistema capitalista trontolla i agonitza, aquest tira mà del sistema patriarcal per tal de garantir la seva supervivència. El govern del PP, a través de la seva política ultraconservadora constitueix un clar exemple d’aquesta estreta relació, que persegueix un objectiu final: el retorn a la llar i la subordinació de les dones.

Aquest objectiu té una sèrie de premisses clares que s’han de complir: que les dones ens dediquem a ser bones mestresses de casa, mares excel·lents i companyes adorables.

La reforma de la llei de l’avortament: un retrocés de quasi 30 anys

Tot i la desaparició de Franco l’any i d’una part de les seves mans dretes, el sector més conservador continuava present tot i l’entrada de la “democràcia” a l’estat espanyol. L’estat franquista feia grans esforços per mostrar-se com un estat modern i obert,  apte per formar part de la Unió Europea. No obstant, tot i que molts països del voltant ja ho havien fet, no es feia cap moviment per tal de regular l’avortament.

El 1985, però, es va donar el primer pas: es va aprovar la llei 9/1985. Una llei de supòsits que quedava recollida en el codi penal. Uns supòsits limitats, que restringien el nostre dret per poder decidir sobre la nostra maternitat. Eren limitats perquè que en qualsevol dels tres supòsits s’havia de comptar l’autorització d’un metge. Això comportava que si una dona, tot i complir totes les “condicions” exigides per poder interrompre l’embaràs, no obtenia aquesta autorització, no podia avortar.

Durant els anys que aquesta llei va estar vigent, el 97%  de les dones que van avortar es van acollir al supòsit de risc greu per a la seva salut física o mental. La majoria d’aquestes dones va recórrer al supòsit de la salut mental, amb la qual cosa es trobaven davant una doble opressió. Per una banda el fet de no poder decidir lliurement sobre elles mateixes, i per l’altra, haver de suportar l’estigma d’una malaltia falsa malaltia mental.

A banda de totes aquelles dones que van poder avortar sota aquests supòsits, cal fer referència a totes aquelles que van haver de fer-ho en la clandestinitat, havent d’utilitzar en ocasions mètodes perillosos i posant en risc la seva vida. Moltes d’altres, simplement van veure’s obligades a ser mares contra la seva voluntat.

25 anys més tard es va donar un nou pas: el canvi de la llei de supòsits per una de terminis. Una llei en què s’establia un període de temps límit per avortar, fora del codi penal, amb independència del motiu que hagués portat a la dona a avortar. Aquesta llei donava un cert grau d’autonomia, tot i que tenia les seves mancances. Ens obliga a passar per un període de reflexió, on quedem exposades a tota una sèrie d’amenaces constants per part del sistema que ens diuen que hem de ser mares. Recull l’objecció de consciència, la qual cosa suposa  segons el lloc on vivim, S’han donat casos en què tots els especialistes s’han negat a practicar avortaments al·legant objecció de consciència. Sense anar més lluny, a Nafarroa moltes dones s’han vist obligades a marxar fora per poder avortar. A banda, discrimina per qüestió de classe, ja que, en el moment d’avortar, tot i que segons en el paper és l’estat qui s’encarrega de cobrir les despeses, en la pràctica som les dones les qui hem d’avançar els diners; tenint en conte la situació actual, les dones de classe baixa no podem assumir aquesta despesa, que en molts casos ronda els 600€.

Aquest segon pas ha durat poc temps. El govern conservador del PP pretén eliminar-lo. La reforma de la llei de l’avortament que proposa elimina un dels avanços que la lluita feminista havia aconseguit. Amb aquesta reforma pretén retornar encara més enrere que la llei de 1985. Una reforma regida per uns principis ideològics que eliminen qualsevol rastre d’igualtat. Una reforma que menysté per complet els nostres drets i decisions pròpies, com a persones que som, però que sí les té amb un “ésser” que encara no té la capacitat mínima per pensar. Una reforma que ens menysprea, invisibilitza i esclavitza, i ens obliga a complir amb el paper de ser bones mares, encara que no vulguem ser-ho.

Les píndoles anticonceptives: un altre mal de cap per als conservadors

Els medicaments anticonceptius van suposar un avenç en el marc de les relacions sexuals. Deixant de banda el fet que la indústria farmacèutica només ha desenvolupat medicaments anticonceptius dirigits a les dones, aquests ens han permès mantenir relacions sexuals sense haver de patir per si ens havíem quedat embarassades. Hem comptat, en aquest sentit, amb una certa quota de llibertat sexual.

Però aquesta llibertat també sembla tenir data de caducitat. El govern del PP vol limitar-ne el seu ús poc a poc. El primer pas ha estat suprimir el finançament dels anticonceptius hormonals per part del Sistema Nacional de Salut (SNS). L’1 d’agost és la data marcada per part del govern espanyol per deixar de finançar fins a 8 medicaments, que passen a ser costejats íntegrament per aquelles dones que decidim utilitzar-les. L’argument emprat per part de la ministra de sanitat és que es troba “especialment preocupada pels efectes d’aquests medicaments en dones joves que encara estan en edat de creixement a qui fàrmacs d’aquestes característiques poden causar alguns problemes”.

I quins problemes pot causar un embaràs no desitjat? Quins problemes pot causar que les dones patim problemes d’alimentació per culpa de la pressió estètica a la que estem sotmeses? Quins problemes poden causar que l’educació sexual sigui insuficient? Quins problemes poden causar les precàries condicions laborals a què les dones estem sotmeses?

La crítica que fem a la preocupació de la senyora ministra és la següent. Si tant li preocupa les greus conseqüències que pot tenir la utilització de les píndoles per part de les dones, que inverteixi en recerca per evitar aquestes conseqüències enlloc de suprimir el finançament d’uns medicaments que, d’altra banda, s’ha demostrat que són segurs i efectius.

Continuant amb la hipocresia de la senyora ministra, en una segona intervenció va aprofitar per parlar sobre la reforma de la llei de l’avortament. Va avançar que el Govern pretén impulsar mesures de suport a les dones per “evitar que s’enfrontin a una situació tan dramàtica com la que és decidir si avortar o no”. Va argumentar que la modificació de la norma servirà per “defendre el dret a la vida en els terminis que dicti la sentència del Tribunal Constitucional, i també en el sentit de garantir que les noies menors tinguin el suport dels seus pares a l’hora de fer front a una situació tan dramàtica”. En aquest sentit, des del ministeri posaran en marxa un pla per a joves embarassades i per conscienciar de que “existeixen més opcions”.

Recordem a la senyora ministra que situació dramàtica és que haguem de fer dobles i triples jornades laborals, sense els mateixos reconeixements que els nostres companys, que haguem d’estar sotmeses a una pressió constant per part del nostre entorn que controla la nostra manera de pensar, actuar o estimar. És clar que existeixen més opcions, i una d’aquestes és una educació sexual no heteronormativa ni androcentrista, que tingui en compte la varietat de pràctiques i opcions sexuals i que no es limiti a l’objectiu final de l’orgasme, masculí, és clar, a través del coit.

I tot relacionat, té un punt en comú: el control del cos de la dona.

Reproducció assistida: opció de ser mare quan no puc ser-ho

Si amb la reforma de la llei de l’avortament i el finançament dels medicaments anticonceptius no ens havia quedat clar que els govern del PP, mitjançant aquestes reformes, ens vol tornar a portar a l’època més casposa i masclista, amb la reforma de l’accés a la reproducció assistida queda del tot clar. El govern ultraconservador del PP pretén excloure lesbianes i mares solteres de les tècniques de reproducció assistida per la Seguretat Social.

Per una banda es donen arguments de tipus econòmic, tan utilitzats últimament, amb els quals s’al·lega que en temps de crisis cal prioritzar. Com si la meva atenció sanitària, com a lesbiana o mare soltera, costés més que la d’una companya heterosexual. Es tracta també d’un argument classista, ja que només aquelles que tenen els recursos econòmics suficients tindran accés a aquests mètodes a través de la sanitat privada, mentre que la resta de dones, que som la majoria, haurem de quedar-nos sense aquesta opció.

Els altres arguments utilitzats, són els de tipus mèdic. Novament, aquests arguments no s’aguanten per enlloc. Dir que les dones solteres o lesbianes no som estèrils i que, per tant, si no ens quedem embarassades és perquè no volem i no pas per un problema mèdic (com seria el cas d’infertilitat) és discriminatori i profundament heterocentrista.

Tots els arguments responen, un cop més, a l’intent de enfortir la família com a nucli central de les nostres vides. Però no una família que nosaltres decidim lliurement com la configurem i amb qui, sinó una família formada per home, dona i fills, nucli central del sistema patriarcal.

Modificació de les estadístiques: una altra manera d’amagar la realitat

Per finalitzar parlem del canvi en les estadístiques. Però abans de fer-ho, parlem de què és violència de gènere o, millor dit, què entén el ministeri sobre aquesta.

La violència de gènere no és sols romandre ingressada durant un mínim de 24h. Violència és també que tingui un blau a l’ull per un cop de puny del meu company o que tingui el braç trencat per una pallissa que m’hagi donat. Però la violència no sols és física, també és verbal. Perquè violència és no sentir-me a gust amb el meu cos, que no se’m reconegui gran part del treball que realitzo, que no se’m deixi decidir sobre la meva sexualitat, que per a la societat compti com a una persona de segona, que un grup de polítics ultracatòlics em donin consells sobre igualtat, que m’obliguin a ser mare i que em retallin en drets socials per poder sortir endavant. Que si em toquen un pit no es consideri assetjament sexual, que no em permetin decidir sobre mi mateixa…

Totes aquestes manifestacions de la violència no entren en cap estadística. Perquè segons el ministeri no són violència de gènere.

En el que portem d’any, als Països Catalans, 8 dones han sigut assassinades, però no totes elles estan enregistrades en les estadístiques. I això és perquè dues d’elles van ser assassinades per homes que no eren les seves actuals parelles.

Llavors, si estic sent maltractada, he de complir una sèrie de característiques perquè les estadístiques em tinguin en compte. Passaré, d’aquesta manera, a importar a la ministra? Si tanta preocupació té en eradicar la violència de gènere, que centri més esforços en la seva prevenció que no pas en maquillar de forma mesquina les estadístiques que els facin posar-se medalles per la feina feta. Si la feina estigués ben feta, milers de dones no tindrien por cada dia a sortir de casa

Reflexions finals

Els atacs al propi cos els veiem cada dia i de múltiples formes. No sols en les polítiques que els governs de torn tiren endavant, sinó en el nostre dia a dia, en la televisió, en el carrer, a casa, etc.

Parlar de dret a decidir ha d’implicar necessàriament poder decidir per nosaltres mateixes entorn el nostre cos i les nostres sexualitats. Perquè nosaltres mateixes som les que millor ens coneixem i sabem quan volem ser mares o no ser-ho, i amb qui volem mantenir relacions i de quina manera.

No deixarem que cap govern decideixi els nostres cossos i la nostra sexualitat. Plantarem cara a cada atac que rebem. Posarem en el centre de la nostra vida les nostres necessitats, i no pas les que ens marquen els mercats i els polítics. I farem de la lluita feminista una eina indispensable per a la nostra emancipació social, política i nacional.

La revolució serà feminista o no serà.
Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista!

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, agost de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s